Dossier tema 2
1. Qui era Napoleó? Fes-ne un resum de la seva vida, també amb imatges.
2. Cerca informació sobre l'Imperi napoleònic i l'expliques.
3. Per què va caure Napoleó? Quines idees defensava?
El 1810, Napoleó va contraure matrimoni
amb Maria Lluïsa d’Àustria, canviant Josefina per un membre de la
reialesa europea. Semblava que tota Europa pertanyia a Napoleó i que el
seu domini seria invencible. No obstant això, era a punt d’iniciar-se un
període de crisi que havia de culminar amb la derrota final de
l’emperador.
L’emperador era en aquells moments a la
cúspide del seu poder: el seu projecte de “Gran Imperi” comptava amb 130
departaments francesos i s’extenia des del Mar del Nord fins a
l’Adriàtic.
Tot i això, i malgrat les mesures que
Napoleó havia pres contra Anglaterra, aquesta no havia resultat
arruïnada, sinó que va ser capaç de mantenir la seva capacitat
industrial i comercial. Molts comerciants europeus van rebutjar el
bloqueig continental, ja que perjudicava els seus negocis, i van seguir
comerciant amb els anglesos.
En l’aspecte econòmic, durant l’Imperi
França va experimentar un important creixement interior (nous conreus,
auge tèxtil, carbonífer i metal·lúrgic) i una paulatina aturada del
comerç exterior tant a l’Atlàntic com al Mediterrani com a conseqüència
de la guerra. D’altra banda, en l’àmbit social, l’Imperi va suposar
l’auge de la burgesia i dels propietaris agrícoles, mentre que els
treballadors urbans i agraris van veure deteriorat el seu nivell de
vida.
A l’interior de França, però, van anar
aguditzant-se els conflictes. La població es veia sotmesa a una pressió
fiscal creixent per causa dels costos de la guerra, i a les
mobilitzacions forçoses. Les idees democràtiques esteses durant el
període revolucionari ja xocaven clarament amb l’evolució del règim. I,
finalment, els sectors monàrquics que desitjaven el retorn al tron dels
Borbons van anar reforçant-se.
L’any 1811 va ser força dolent per a
l’agricultura francesa, fet que va provocar moltes dificultats per a les
subsistències en una conjuntura bèl·lica. Moltes persones van començar a
pensar a França que la política imperialista de Napoleó resultava més
cara, en riquesa material i en vides humanes, del que la societat
francesa podia suportar.
La caiguda definitiva, però, arribaria a
partir de 1812 quan va intentar forçar el tsar Alexandre I a respectar
el Blocatge continental contra la Gran Bretanya. La invasió de Rússia,
la batalla de Moskova, la presa de Moscou i, després, la desastrosa
retirada i derrota del Berezinà (dels més de 600.000 soldats que van
intervenir en la campanya només en van tornar 100.000) van ser la senyal
que Europa esperava per a treure’s de sobre el domini francès.
Amb aquestes accions, a la creixent
oposició interna va sumar-s’hi l’actuació de les potències europees que,
després de formar la Sisena Coalició antifrancesa, va desencadenar una
important ofensiva en la qual tindrien una capital importància els
fronts d’Espanya i Rússia. En ambdós fronts l’exèrcit francès va patir
terribles desastres per causes climàtiques i militars, però sobretot per
la resistència popular. També als Estats alemanys ocupats va produir-se
un important alçament popular contra els francesos el 1813.
Les dificultats que travessava el sistema
imperial napoleònic van ser aprofitades per la Sisena Coalició,
encapçalada novament per la Gran Bretanya, per a desencadenar una gran
ofensiva militar conjunta el 1814 que va culminar amb la derrota de
Napoleó. Les batalles de Lützen, Bautzen i Leipzig no van poder contenir
l’ofensiva aliada que el 1814 situava els seus exèrcits en territori
francès, prenent París i obligant Napoleó a abdicar (6 d’abril de 1814).
L’emperador era desterrat a l’illa d’Elba.
Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís
XVI, va ser restaurat en el tron francès per la Coalició. Aquest va
atorgar al país una carta constitucional (règim censatari, bicameral)
que afavoria clarament els emigrats, el clergat i l’aristocràcia, però
que va mantenir algunes de les principals transformacions que s’havien
instaurat durant la Revolució i l’Imperi. El 30 de maig de 1814 es
signava el primer Tractat de París que retornava França a les seves
fronteres de 1792.
El nou règim que afavoria clarament als
emigrats retornats i a l’Església va disgustar profundament l’opinió
francesa. Aprofitant aquest estat d’ànim, Napoleó va abandonar l’illa
d’Elba on havia estat desterrat i va posar rumb a Golfe-Juan des d’on va
dirigir-se novament a París per fer-se amb el poder, mentre Lluís XVIII
fugia novament del país.
Del març al juny de 1815 Napoleó va
restaurar un efímer Imperi. A la campanya de Bèlgica, però, els aliats,
units en la Setena Coalició, van derrotar definitivament l’emperador a
la batalla de Waterloo (18 de juny), donant lloc a la segona abdicació
de l’emperador (22 de juny). Es posava fi d’aquesta manera a l’aventura
dels Cent Dies i Napoleó era desterrat a l’illa de Santa Helena on
moriria set anys després (5 de maig de 1821).
Pel segon Tractat de París (20 de
novembre de 1815), França perdria més territoris conquerits i Lluís
XVIII seria novament entronitzat. S’iniciava una nova etapa: la
Restauració.
